La proposta fiscal del PSC aspira a una solidaritat interterritorial que no acabi perjudicant el país
PERE NAVARRO
La gran preocupació de la majoria dels nostres ciutadans avui dia se centra en la crisi econòmica i en la seva situació laboral. En la seva capacitat per resistir davant aquesta extraordinària crisi sense perdre el que és essencial en les seves vides.
Una feina que els reporti uns ingressos dignes, suficients per mantenir una vivenda i poder seguir anant a comprar al supermercat. Un cert confort i tranquil·litat a la seva vida. I uns serveis públics de qualitat que no els generin més incerteses, sinó que els donin la seguretat que els seus fills rebran una educació de qualitat, que els seus familiars seran atesos amb tots els recursos disponibles si es posen malalts i que tindran una segona oportunitat si la vida els canvia inesperadament.
ReclamEm, també, que la distribució dels recursos públics es produeixi d’una forma justa. Que rebin la nostra atenció tant els que realment els necessiten com els que realment els estan pagant, fonamentalment les nostres classes mitjanes. I que la contribució al seu sosteniment també sigui equitativa.
Convé aclarir que al nostre país, com en molts d’altres, la contribució es produeix de dues formes; individualment, qui més recursos té ha de contribuir més; i territorialment, si bé tots els ciutadans paguen impostos com a individus o empreses, els serveis de l’Estat del benestar els acaben rebent en funció del territori on viuen.
Sembla obvi, per tant, que en aquesta situació d’extraordinària escassetat econòmica reclamem més que mai un tracte just i equitatiu. Tant en termes individuals com territorials. No podem seguir permetent que uns quants puguin evadir impostos amb total impunitat i que més d’una cinquena part del PIB català, segons algunes estimacions, no contribueixi al sosteniment de la nostra societat. Però tampoc ens hem de resignar que la solidaritat territorial acabi perjudicant les nostres possibilitats de sortir de la crisi.
Igualment, per al PSC segueix sent tan vigent com sempre el nostre compromís amb l’avanç de l’autogovern, també en termes fiscals i financers. Conscients que potser és aquest actualment el denominador comú d’una gran majoria de les forces polítiques catalanes en matèria d’autogovern.
Aquestes raons feien necessari que els socialistes catalans valoréssim la nostra proposta sobre el pacte fiscal que Catalunya necessita. He volgut fer-ho personalment i al costat d’un dels grans experts en federalisme fiscal del nostre país des del punt de vista acadèmic i pare del model actual, Antoni Castells. Un gran coneixedor de les dificultats que comporta el seu disseny i posterior negociació.
Conscients, en qualsevol cas, que l’actual model ha suposat un avanç decisiu tant en termes quantitatius com qualitatius, però decidits a avançar en qüestions en què creiem que encara queda molt recorregut per fer, com, per exemple, la nostra autonomia tributària o la nostra contribució a la solidaritat.
Conscients que les causes fonamentals dels dèficits públics de les nostres administracions són la crisi econòmica i l’extraordinària caiguda dels ingressos que està produint. I que, per tant, és necessari recuperar un cert nivell d’ingressos, i no només retallar despeses, per sortir del cercle viciós de dèficit, austeritat i recessió, i propiciar mesures de reactivació de la nostra economia si volem tornar al camí de la creació de llocs de treball. Per aquesta raó, no només estem compromesos a augmentar els impostos de forma estructural als que més puguin aportar, sinó també propiciar un tracte just en les nostres relacions financeres amb la resta d’Espanya. Un tracte que no ens penalitzi per la nostra capacitat econòmica més gran o el nostre esforç fiscal més gran.
Pensem que és una proposta ambiciosa que aposta per compartir la clau de la caixa amb l’Administració central, però garantint l’última paraula per a la Generalitat. Una proposta justa que pretén limitar la solidaritat a allò que és estructuralment imprescindible i que aspira a mantenir l’ordinalitat una vegada exercida. Una proposta possible que agafa com a referència la principal garantia jurídica del nostre autogovern, l’Estatut, i evoluciona a partir d’ella; que aposta per un camí transitable i no per portar-nos a un carreró sense sortida.
Acullo amb optimisme la reacció assossegadament positiva del president Mas davant la nostra proposta. Em proposo, no obstant, fer-ne partícip la resta de forces polítiques catalanes. Amb el convenciment que ens podem arribar a entendre, com en moltes altres ocasions, amb ICV-EUiA. Sense renunciar a convèncer ERC de les possibilitats del nostre realisme. Disposat a no tornar a cometre l’error de deixar per endavant el PP fora d’un possible pacte. Convençut que en aquest tema, com en molts altres de país, l’acció unitària d’una gran majoria de les nostres forces polítiques només pot beneficiar el conjunt dels catalans i les catalanes.
Primer secretari del PSC.
